...FIDELS PER SEMPRE MÉS AL SERVEI D'AQUEST POBLE

Ara digueu: la ginesta floreix

I arreu el camp hi ha vermell de roselles

Amb nova falç comencem a segar

El blat madur i amb ell les males herbes

Ah, joves llavis desclosos després de la foscor

Si sabíeu com l'alba ens ha trigat

Com és llarg d'esperar

Un alçament de llum en la tenebra

Peró hem viscut per salvar-vos els mots

Per retonar-vos el nom de cada cosa

Perquè seguísseu el recte camí

D'accés al ple domini de la terra

Vàrem mirar ben el lluny del desert

Davallàvem al fons del nostre somni

Cisternes seques esdevenen cims

Pujats per esglaons de lentes hores

Ara digueu

Nosaltres escoltem les veus del vent

Per l'alta mar d'espigues

Ara digueu

Ens mantindrem fidels per sempre més

Al servei d'aquest poble

Ara digueu

Ens mantindrem fidels per sempre més

Al servei d'aquest poble

Ara digueu

Ens mantindrem fidels per sempre més

Al servei d'aquest poble

Ara digueu, ara digueu, ara digueu

Ara digueu

Ens mantindrem fidels per sempre més

Al servei d'aquest poble

Ara digueu, ara digueu, ara digueu

Salvador Espriu i Castelló

CRIDAT, ARA ENTRARÉ EN LES FOSQUES ESTANCES...

El sol ha anat daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
"Et perdràs pel camí
que no té mai tornada".

Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui: "Sóc encara".
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances. 

Cançó del matí encalmat, Salvador Espriu i Castelló

Descansa en pau, estimat Rafa. Que la terra et sigui lleu.

'LA PELL DE BRAU' DE SALVADOR ESPRIU (POEMA XXV)

Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.

És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.

Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por. 

We shall speak the truth, without respite,
for the honour of serving, beneath the feet of all.

We despise swollen bellies, lofty words,
the shameless glitter of gold,
the crooked cards dealt out by fate,
the heavy smoke of incense offered to the mighty.

Now the people of lords have grown ignoble:
they crouch within their hatred like a dog,
bark from afar, yet from nearby accept the whip;
beyond the mire they still pursue the roads of death.

With song we build, within the darkness,
high walls of dreams, a shelter from this storm.

Through the night comes the murmur of countless springs:
we keep closing the doors against fear.

 

More information: World Literature Today

Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.

We shall speak the truth, without respite,
for the honour of serving, beneath the feet of all.

Salvador Espriu i Castelló (10 July 1913-22 February 1985)