1714-2025, HEM VISCUT PER SALVAR-VOS ELS MOTS...

 Ara digueu: "La ginesta floreix,

 arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."

 

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

Inici de Càntic en el Temple, Salvador Espriu i Castelló

'HEM VISCUT PER RETORNAR-VOS EL NOM DE CADA COSA'

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."

Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

Ara digueu: "Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues."

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

 

Now say: "We listen to
the voices of the wind over the high sea of grains.

Now say: "We will remain faithful
forever to the service of this people. 

 Salvador Espriu

DIA 7: 'HE MIRAT AQUESTA TERRA'

Quan la llum, pujada
Des del fons del mar
A llevant comença
Just a tremolar

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Quan per la muntanya que
Tanca el ponent
El falcó s'enduia
La claror del cel

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Mentre bleixa l'aire
Malalt de la nit
I boques de fosca
Fressen als camins

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Quan la pluja porta
L'olor de la pols
De les fulles aspres
Dels llunyans alocs

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Quan el vent es parla
En la solitud
Dels meus morts que riuen
D'estar sempre junts

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Mentre m'envelleixo
En el llarg esforç
De passar la rella damunt els records

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit camp
L'ample silenci que estenen els grills

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Mentre comprenien
Savis dits de cec
Com l'hivern despulla
La son dels sarments

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Quan la desbocada força dels cavalls
De l'aiguat de sobte baixa pels rials

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

 

Quan la desbocada força dels cavalls
De l'aiguat de sobte baixa pels rials

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Salvador Espriu

OCTOBER, 1 2017. 'INDESINENTER' BY SALVADOR ESPRIU

  Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.

Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.

Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.

Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.

L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d’un cop
a ser qui és.

Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.

Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

 

 

 Where you see wrong or inequality or injustice, speak out,

because this is your country. This is your democracy.

Make it. Protect it. Pass it on.

Thurgood Marshall

'INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE' BY SALVADOR ESPRIU

Ara digueu: "La ginesta floreix,

 arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."

 

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

 Inici de Càntic en el Temple, Salvador Espriu i Castelló

SI M'ANOMENES EXISTEIXO, SI EM RECORDES PERVISC

 Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins de fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

Salvador Espriu

 

'FINAL DEL LABERINT', MRS.DEATH BY SALVADOR ESPRIU

Quan aquells dits sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil·lin
llums canviant de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t'emporta,
per la rialla, a l'home
justificat i lliure
que neix del teu silenci. 

Mrs. Death, Salvador Espriu

(Ramon 1936-2021)

... AND DAYS 29 & 30, 'HE MIRAT AQUESTA TERRA'

 XXIV

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
 he mirat aquesta terra,
 he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
 he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
 he mirat aquesta terra,
 he mirat aquesta terra.

Salvador Espriu

Indesinenter...

27 & 28, 'EN AQUEST NADAL, LLIÇÓ D’UN VELL PROFETA'

A Montserrat Roig

 (June 13, 1946-November 10, 1991) 

 
Uns tristos mots que sap si portaran
vestigis d'alegria a la tristesa:
davallades cisternes del temps,
esglaons del meu fred fins al ulls del no-res.

Amb vana agitació els qui són del tot morts
feien esperançadament que aquell incert demà
m'esdevingués la sang d'ahir, vergonya avui.

Aleshores sentia cada hivern la bona olor
humida de la molsa estesa sota l'ombra
de galzeran i bruc, arbres d'un petit món
glaçat per sempre, immòbil ben endintre dels pous.

Però ara sóc al carrer, a la dura ciutat,
sol entre la multitud que d'esma va dient
paraules allunyades d'una promesa pau,
i jo escolto i miro i cerco, i no hi ha pau enlloc.

Salvador Espriu

25 & 26, 'M'HA DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA'

Jo sóc d'una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d'arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.

Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l'oreig
tanquen el meu país pel migjorn.

Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.

Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.

Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre el seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!

Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s'abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.

Per això ara és tan profunda la nostra esperança
-en el meu somni, ja contemplada realitat-
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d'aquella filla d'Agenor
que un savi esguard veia prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.

Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l'espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanen.

Salvador Espriu

DAYS 23 & 24, 'NÈNIA'

Per Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Trenta anys després de la seva mort.

Cants de galls esquinçaven,
des d'una llunyania
d'incerts llums tremolosos,
els palaus de l'aranya,
l'estesa nit. Venia
a poc a poc aquella
buidor tan despullada
de la pluja. Peus d’arbres
penitents trepitjaven,
en processó parada,
antics luxes de boscos
recordats. Lentes boques
fressaven sense pausa,
malson endins. Nosaltres
et miràvem encara,
dura sofrença closa
en el no-res, i et dúiem,
sota feixugues voltes
del després, enllà d'amples,
cruels, llarguíssims cercles
de temps mort, a l'estança
on ulls de fred et guarden.

Salvador Espriu

DAYS 21 & 22, 'ALTÍSSIM'

Que Déu us doni sempre la seva llum. Jo, l'Altíssim, cec d'aquesta parròquia de Sinera, tinc missió de convocar nens i crescuts, no a la «Sala Mercè», ara de magna esbaldida, que tant li convenia, sinó al jardí dels cinc arbres, sota el roser de la pell leprosa, la troana, la camèlia, el libanenc i la palmera gànguil, avui, una tarda d'estiu, sense cap núvol al cel, segons quedo notificat per la xerra caritativa de la Neua. Mossèn Silví Saperes, el nostre propi senyor ecònom, us convida als putxinel·lis de Salom, a mirar i aprendre la bíblica i vera història de la bona reina Esther. Veniu, amb la quitxalla, vilatans, patricis, homes, dones compatricis! Les hores s'afeixuguen, hi ha molta calma a mar, xisclen pels rials les orenetes. On trobareu més divertiment i més amable aire, per un preu, diguem la suposició, quasi de franc? Promès, ho deixo al fibló de cada consciència: que la voluntat fixi l'entrada. Rotlleu-vos, doncs, a pler, entorn del petit teatre. Feu via, que ja el rei s’emprova la corona del seu càrrec, el gran rei, a Susa, lluny d'aquí, prop d'aquí, potser davant aquests mateixos nassos. Els ninots parlaran i ballaran, moguts per la misteriosa traça de l'Eleuteri, el fill de la Marieta, el noi de la casa del costat, que un dia s'escolarà, com sabeu, sense temps ni d'un badall, les cames ben tallades, arreplegat per una màquina. Però avui Salom li encarrega encara de comandar la bellugor dels seus titelles. Procureu de distreure-us una estona i oblidar-vos de tot el mal que ens ha de succeir. Després, quan el sol s'hagi post i l’Hereu Quiliè camini contra la fosca de Sinera amb la canya d'encendre els fanals, anireu xano-xano a sopar i a esperar la son i la gràcia d'un nou matí, per a qui arribi. I prego al selecte d'amainar gatzara, car la representació comença. Estàs a punt, rei de Pèrsia?

Salvador Espriu

DAYS 19 & 20, 'LES ROQUES I EL MAR, EL BLAU'

Els orígens

"Tot plegat, el que veiem i el que se'ns amaga, va començar, si és que va començar, d’una manera molt confusa", va dir Arístocles al seu fill Euforió, prou jove per interessar-se encara per tota mena de coses i fenòmens. "El més gran dels poetes assegura que tots els déus varen néixer de l'Oceà i de la seva dona Tetis. Si això és encertat, el primer element fóra l'aigua, i mira, doncs, si som assenyats de ser pescadors. Hesíode, però, que no oblidem que era beoci, i a més pagès, i per torna capficat a pledejar contra un germà seu, esmenta el Caos abans de tot i l'imagina, sembla,com un espai il·limitat, obert i buit. Gea, la matèria terrestre, de sina fecunda, va sorgir després i, abans de prendre una més clara forma, qui sap si va emplenar la mencionada buidor i va ser alhora omplerta per ella. Incomodíssims, el Caos i Gea es barallaven sense pausa. El també primordial però més tardà Eros es va encarregar de bona fe del matrimoni, va dominar de moment, per persuasió, la doble violència, tan rude, amb la qual s'encarava i va procurar, en assuavir-la, de neutralitzar-la per sempre, amb savis consells. Del Caos, tal vegada quan era solitari, sortien l’Èrebos i la Nit, principis mascle i femella de la foscor. Eros va aconseguir amb mònita que les tenebres, ben avingudes i barrejades, engendressin, com per distret miracle, una parella lluminosa, l'Èter i Hèmera. De tota aquesta mescla i d'altres posteriors i sovint incestuoses, unes mescles que no entenc ni poc ni molt, va ser lentament creada, diuen, una munió d'altres divinitats. Per la meva pròpia reflexió he deduït, tanmateix, que la Moira, sorda, cega, inexorable i tranquil·la, va precedir el Caos i li va imposar la seva essència, que és la Llei. No hi ha res per damunt o al marge de la Llei i de les lleis, fixa-t'hi. Però definir-la i definir-les és un esforç tan per sobre de la neva raó, que la intel·ligència i la veu acaten i emmudeixen. Només t'afegiré, i no improviso el precepte, que tots som esclaus de la llei, perquè puguem ser lliures." I Arístocles, cloent de sobte la seva tan indocumentada, incoherent, embussada, embullada, dispersa i ximple peroració, es va quedar de seguida tan assossegat i quiet com la gallina després de pondre l’ou.

Salvador Espriu

DAYS 17 & 18, 'EL SOTJADOR'

Mentre el temporal fa moure
galls i trincoles com en un viàtic
d'apareguts, un noi covard mira
com s'atansa el Capità Holandès
i diu, amb una veu clarament
esgarrifosa:

―Només un rostre en la tenebra.

A tots els ports on fujo
―nau contra vent― m'espera
aquest poder vastíssim
que no té nom.

Un ull sense parpella
sotjant-me
en nit dintre tenebra.

Esguard de glaç, lluita del fi de l'ànima
muda, subtil: dolor en la tenebra
senyorejada per l'esglai del rostre
únic, innúmer.

Quan faràs orb, al fons de la tenebra,
el sotjador immòbil?

Els rellotges del mar, com tocarien
pel vell company de l'odi!

Lentes hores del mar ressonarien
pels morts de les fondàries.

Les campanes del mar saludarien
el retorn de la barca.

Ai, alba, tan llunyana
cançó, inassolible
repòs, quan sempre sotja
el rostre d'ull innúmer,
únic, immens, parat, sense parpella!

Un rostre etern, un ull, només un rostre
en nit dintre tenebra.

Salvador Espriu

DAYS 15 & 16, 'CANÇÓ D'ALBADA'

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins de fum.

No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.

Car tot, en un moment,
et serà pres.

Salvador Espriu

DAYS 13 & 14, 'INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE'

Ara digueu:

La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç, comencem a segar
el blat madur, i amb ell, les males herbes.

Ah! Joves llavis desclosos després de la foscor,

si sabíeu com l'alba ens ha trigat,

com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra.

Però hem viscut per a salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàrem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims,

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu:

Nosaltres escoltem les veus del vent

per l'alta mar d'espigues.

Ara digueu:

Ens mantindrem fidels per sempre més
al servei d'aquest poble.

 

Salvador Espriu

DAYS 11 & 12, 'FINAL DEL LABERINT'

XXX

L'aire resplendent
arrela en el plany.

Ales de la sang
drecen a claror.

De la llum a la fosca,
de la nit a la neu,
sofrença, camí,
paraules, destí,
per la terra, per l'aigua,
pel foc i pel vent.

Salvo el meu maligne
nombre en la unitat.

Enllà de contraris
veig identitat.

Sol, sense missatge,
deslliurat del pes
del temps, d'esperances,
dels morts,
dels records,
dic en el silenci
el nom del no-res.

Salvador Espriu

DAYS 9 & 10, 'PERQUE UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA'

El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.

Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.

És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.

He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.

Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.

I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.

Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.

Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.

Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.

Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.

El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.

Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.

La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.

Ja no volta l'ós.

He llegit el llibre
del Predicador.

Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.

Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.

D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.

En un estrany buit,
manen el silenci
i la solitud.

Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.

Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.

La mar, el vell pi,
pressentida barca,
La por de morir.

Salvador Espriu

DAYS 7 & 8, 'LA PELL DE BRAU'

[XXX]

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."

[XXXVIII]

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?

Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

[XLVI]

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Salvador Espriu

DAYS 5 & 6, 'L'ONZE DE SETEMBRE DE 1714'

Almenys ens han deixat
L’honor de caure sols.
En la desesperança,
Acceptem la foscor.

Demà retornarem
Al treball, a l’esforç.
Dreçats, hem de cavar
Als bancals de la por.

Aprofundim rars pous
Als orbs ulls de la mort.
Enllà d’aigües llotoses,
Terra bona, llavor.

Salvador Espriu