S'enduien veus d'infants
el sol que jo mirava.
Tota la llum d'estiu
se'm feia enyor de somni.
El rellotge, al blanc mur,
diu com se'n va la tarda.
S'encalma un vent suau
pels camins del capvespre.
Potser demà vindran
encara lentes hores
de claror per als ulls
d'aquest esguard tan àvid.
Però ara és la nit.
I he quedat solitari
a la casa dels morts
que només jo recordo.
Cançó de Capvespre, Salvador Espriu
Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.
Cançó d'albada, Salvador Espriu
L’aire resplendent
arrela en el plany.
Ales de la sang
drecen a claror.
De la llum a la fosca,
de la nit a la neu,
sofrença, camí,
paraules, destí,
per la terra, per l’aigua,
pel foc i pel vent.
Salvo el meu maligne
nombre en la unitat.
Enllà de contraris
veig identitat.
Sol, sense missatge,
deslliurat del pes
del temps, d’esperances,
dels morts,
dels records,
dic en el silenci
el nom del no-res.
Final del laberint, Salvador Espriu
Esdevindrà la tarda,
cérvol, mort amagada.
Or, pregonera llum
als palaus de l'aranya:
claror de sol ponent
a poc a poc filava.
El corn del caçador
em cerca per la llarga
ferida de la set
en el mirall de l’aigua.
Com els ulls de la nit
m’acollien, em saben!
Molt lentament el glaç
allunya les paraules.
Final del Laberint, Salvador Espriu
