Quan á la falda't miro de Montjuich seguda,
m'apar vèuret als brassos d'Alcides gegantí,
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformantse s'hagués quedat aquí.
Y al veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres ab sahó,
apar que diga á l'ona y al cel y á les montanyes:
-Miraula; òs de mos òssos, s'es feta gran com jo!-
Perquè tes naus, que tornan ab ales d'oreneta,
vers Cap-del-Riu, en l'ombra no's vajan á estellar,
ell alsa tots los vespres un far ab sa má dreta
y per guiarles entra de peus dintre la mar.
La mar dorm á tes plantes besantles com vassalla
que ascolta de tos llabis lo còdich de ses lleys,
y si li dius ¡arrera! fa lloch á ta muralla
com si Marquets y Llansas encara'n fossen reys.
Al naixer amassona, de mur te coronares,
mes prompte ta creixensa rompé l'estret cordó;
tres voltes te'n cenyires, tres voltes lo trencares,
per sobre'l clos de pedra saltant com un lleó.
¿Perquè lligarte'ls brassos ab eix cinyell de torres?
no escáu á una matrona la faixa dels infants;
¿més val que l'enderroques d'un colp de má y esborres;
¿muralles vols ciclópees? Deu te les da més grans.
Deu te les da d'un rengle de cimes que't coronan,
gegants de la marina dels de montanya al peu,
que ferms de l'un á l'altre les aspres mans se donan,
formant á tes espatlles un altre Pyrineu.
Ab Montalegre encaixa Nou-pins; ab Finestrelles,
Olorde; ab Collserola, Carmel y Guinardons;
los llits dels rius que segan eix mur son les portelles;
Garraf, Sant Pere Martri y Montgat, los torreons.
L'alt Tibidabo, roure que sos plansons domina,
es la superba acròpolis que vetlla la Ciutat;
l'agut Moncada, un ferro de llansa gegantina
que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.
Ells sian, ells, los termes eterns de tos aixamples;
dels rònechs murs á trossos fésne present al mar,
ahont d'un port sens mida serán los brassos amples
que'l pugan ab sos boscos de naus empresonar.
Com tu devoran marges y camps, y's tornan pobles
los masos que't rodejan, ciutats los pagesius,
com nines vers sa mare corrent á passos dobles;
¿á quí durán llurs aygues sinó á la mar, los rius?
Y creixes y t'escampas: quan la planicie't manca,
t'enfilas á les costes doblante á llur jayent;
en totes les que't voltan un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.
Geganta que tos brassos abuy cap á les serres estens,
quan hi arribes demá, donchs, ¿què farás?
farás com èura inmensa que, ja abrigant les terres,
puja á cenyir un arbre del bosch ab cada brás.
¿Veus á ponent esténdres un prat com d'esmeralda?
un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,
ahont, si t'estreteja de Montjuich la falda,
podrían aixamplarse tes tendes y ton cor.
Aquelles verdes ribes florides que'l sol daura,
Sant Just Desvern que ombrejan los tarongers y pins,
de Valldoreix los boscos, de Hebron y de Valldaura,
teixeixen ta futura corona de jardins.
¿Y aqueix esbart de pobles que riuhen en la costa?
son ninfes catalanes que't venen á abrassar,
gavines blanquinoses que'l vent del segle acosta
perquè ab tes ales d'áliga les portes á volar.
La Murta, un jorn, la Verge del Port, la Bona- nova
serán tos temples, si ara lo niu de tos amors:
los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixarán ses testes per ser tos miradors.
Junyits besar voldrían tos peus ab ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs y Llobregat,
y ser de tos reductes troneres avansades
los pits de Catalunya, Montseny y Montserrat.
Llavors, llavors al témer que'l vols per capsalera,
girant los ulls als Alpes lo Pyrineu vehí
demanará, aixugantse la blanca cabellera,
si la París del Sena s'es trasplantada aquí.
-Nó, -respondrá ma pátria, -de mi y la mar es filla;
d'un bes de ses onades, com Venus, m'ha nascut;
persò totes les aygues diguérenli pubilla,
persò totes les terres pagárenli tribut.
Sos peus dintre l'escuma, son front en ple mitx dia,
miráula allá jayenta si n'es d'hermosa y gran;
apar, oh Catalunya, ton geni que somía
les glories que passaren, les glories que vindrán.
que s'alsa á tes espatlles per ferte de mantell,
ni eix cel que fora un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fora un dia faró del meu vaixell;
Lo teu present esplèndit es de nous temps aurora;
tot somiant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluyta, mes creu, espera y ora.
Qui enfonza ò alsa'ls pobles es Deu, que'ls ha creat.
Jacint Verdaguer
No comments:
Post a Comment