Today is a difficult day to write. After the terrible news in Barcelona and Cambrils, The Grandma decided to respect the three days of mourning decreted by the Catalan Government and she hasn't posted or twitted anything.
It's impossible to understand these events because they're consequence of terror and terror is insane in itself: no reason, no excuse.
Although The Grandma was born in Andorra, she has lived in Barcelona the most part of her life and she feels the city as her hometown. It's the same case for Claire Fontaine, Tina Picotes and Joseph de Ca'th Lon. All of them want to pay tribute to "their" city giving voice to its poets, who wrote some homages to the city in the recent past, some poems which are little pearls to be read.
 |
| Jacint Verdaguer |
Consisting of 46 quatrains of Alexandrine verses, and a re-editing process started in 1874 and completed in 1875, it is the fruit of a labour started in 1883. The author then lengthened and amended it three times, the last two shortly before its publication.
The first three stanzas present the city protected by the mountain of Montjuïc, identified with Alcides, Hercules, the mythic founder of Barcino according to a legend that Verdaguer had already picked up on in The Atlàntida (1878).
Next are sixteen quatrains, in which the poet celebrates the demolition of the walls and the extension of the city (1859), with a prophecy of bursting growth, beyond the Collserola mountain range and the Besos and Llobregat rivers, as if Paris of the Seine had been transplanted to Catalonia.
More information: UOC
However, the three following stanzas, in the name of the homeland, reject any awe of the French capital, affirming instead the personality of Barcelona, which had been the Catalan center of a medieval Mediterranean empire and She shone on Spanish lands as eastern star.
 |
| The Grandma & The Cathedral of Barcelona |
The six final stanzas, written from the perspective of the Cathedral, imaginatively transfigured into King Jaume I, formulate the ideological conclusion, the providential perspective, in which Barcelona and Catalonia are exhorted to promote economic progress, based on their industries, but without ever renouncing the Catholic tradition, since in the end God alone brings down or lifts up peoples.
More information: Música de Poetes
In spite of the rhetorical flourishes denounced by some critics, the poem, rewarded with an extraordinary prize in the Jocs Florals (Floral Games) of 1883, expresses faithfully the expectations of the élite of the period. This is confirmed by the fact that the Ajuntament, city council, published a popular edition of the poem, with a print run of 100,000 copies.
On the other hand, the poem has also provoked numerous imitations and responses, noteworthy of which are the New Ode to Barcelona by Joan Maragall and the Ode to Barcelona by Pere Quart.
Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s'hagués quedat aquí.
I en veure que treus sempre rocam de ses entranyes
Per’ tos casals, que creixen com arbres en saó,
apar que diga a l'ona y al cel y a les muntanyes:
- Mireu-la: òs de mos òssos, s'es feta gran com jo!
Per’ que tes naus, que tornen ab ales d'aureneta,
vers Cap-del-Riu, a l'ombra no es vagin a estellar
ell alça tots los vespres un far ab sa mà dreta
i per’ guiar-les entra de peus dintre la mar.
La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis el còdic de ses lleis;
y, si li dius "Arrera!" fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llances encara’n fossin reis.
En nàixer amaçona, de mur te coronares,
més prompte ta creixença rompé l'estret cordó;
tres voltes te’n cenyires, tres voltes el trencares,
per sobre’l clos de pedra saltant com un lleó.
Per què lligar-te’ls braços ab eix cinyell de torres?
No escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l'enderroquis d'un cop de mà, i esborris.
Muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.
Déu te les da d'un rengle de cimes que’t coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l'un a l'altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.
Ab Montalegre encaixa Nou-pins; ab Finestrelles,
Olorde; ab Collcerola, Carmel y Guinardons;
els llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Martir y Montgat, els torreons.
L'alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la soperba acròpolis que vetlla la ciutat;
l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una niçaga d'hèroes plantada allí ha deixat.
Ells sien, ells, els termes eterns de tos eixamples;
dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,
aon d'un port sens mida seran els braços amples
que’l puguen ab sos boscos de naus empresonar.
Com tu devoren marges y camps, y es tornen pobles,
els masos que’t rodegen, ciutats els pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
a qui duran llurs aigues sinó a la mar, els rius?
Y creixes y t'escampes; quan la planicie’t manca
t'enfiles a les costes doblant-se a llur jaient;
en totes les que’t volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.
Geganta que tos braços avui cap a les serres
extens, quan hi arribis demà, doncs, què faràs?
Faràs com eura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc ab cada braç.
Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?
Un altre Nil el forma de ses arenes d'or,
aon, si t'estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes y ton cor.
Aquelles verdes ribes florides que’l sol daura,
Sant Just Desvern que ombregen els tarongers y pins,
De Valldoreix els boscos, d’Hebron y de Valldaura,
Teixeixen ta futura corona de jardins.
Y aqueix esbart de pobles que viuen en la costa?
Són nimfes catalanes que’t venen a abraçar,
gavines blanquinoses que’l vent del segle acosta,
perquè ab tes ales d’àliga les portis a volar.
m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s'hagués quedat aquí.
I en veure que treus sempre rocam de ses entranyes
Per’ tos casals, que creixen com arbres en saó,
apar que diga a l'ona y al cel y a les muntanyes:
- Mireu-la: òs de mos òssos, s'es feta gran com jo!
Per’ que tes naus, que tornen ab ales d'aureneta,
vers Cap-del-Riu, a l'ombra no es vagin a estellar
ell alça tots los vespres un far ab sa mà dreta
i per’ guiar-les entra de peus dintre la mar.
La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis el còdic de ses lleis;
y, si li dius "Arrera!" fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llances encara’n fossin reis.
En nàixer amaçona, de mur te coronares,
més prompte ta creixença rompé l'estret cordó;
tres voltes te’n cenyires, tres voltes el trencares,
per sobre’l clos de pedra saltant com un lleó.
Per què lligar-te’ls braços ab eix cinyell de torres?
No escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l'enderroquis d'un cop de mà, i esborris.
Muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.
Déu te les da d'un rengle de cimes que’t coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l'un a l'altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.
Ab Montalegre encaixa Nou-pins; ab Finestrelles,
Olorde; ab Collcerola, Carmel y Guinardons;
els llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Martir y Montgat, els torreons.
L'alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la soperba acròpolis que vetlla la ciutat;
l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una niçaga d'hèroes plantada allí ha deixat.
Ells sien, ells, els termes eterns de tos eixamples;
dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,
aon d'un port sens mida seran els braços amples
que’l puguen ab sos boscos de naus empresonar.
Com tu devoren marges y camps, y es tornen pobles,
els masos que’t rodegen, ciutats els pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
a qui duran llurs aigues sinó a la mar, els rius?
Y creixes y t'escampes; quan la planicie’t manca
t'enfiles a les costes doblant-se a llur jaient;
en totes les que’t volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.
Geganta que tos braços avui cap a les serres
extens, quan hi arribis demà, doncs, què faràs?
Faràs com eura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc ab cada braç.
Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?
Un altre Nil el forma de ses arenes d'or,
aon, si t'estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes y ton cor.
Aquelles verdes ribes florides que’l sol daura,
Sant Just Desvern que ombregen els tarongers y pins,
De Valldoreix els boscos, d’Hebron y de Valldaura,
Teixeixen ta futura corona de jardins.
Y aqueix esbart de pobles que viuen en la costa?
Són nimfes catalanes que’t venen a abraçar,
gavines blanquinoses que’l vent del segle acosta,
perquè ab tes ales d’àliga les portis a volar.
La Murta, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova,
seran tots temples, si ara lo niu de tots amors;
els Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixaran ses testes per’ser tos miradors.
Junyits besar voldrien tos peus ab llurs onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs y Llobregat,
y ser de tos reductes troneres avançades
els pits de Catalunya, Montseny y Montserrat.
Llavors, llavors al témer que’ls vols per capsalera,
girant els ulls als Alpes el Pirineu vehí,
demanarà, aixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s’es trasplantada aquí.
Crazy me don't think there's pain in Barcelona.
They dance you round a waltz confound
but i fear it's a long way down this road.
They dance you round a waltz confound
but i fear it's a long way down this road.
Rufus Wainwright
No comments:
Post a Comment