…QUE HI HA UNA VEU QUE CRIDA ‘LO RIU ÉS VIDA’

Hem sigut una terra que ha fet feliç a qui se l'ha estimada.
Hem tingut una gent que sempre l'ha viscut apassionadament
i una mala notícia va recórrer el Delta com una ventada:
podríem perdre l'aigua i mos tocaria viure un mal moment.

Mos van amoïnar posant a prova tota la nostra paciència,
mos van amoïnar sense importar-los si teníem la raó
i la nostra raó se va donar la mà en la raó de la ciència:
Va nàixer una cultura per acostumar-mos a viure millor.

Tota la gent de l'Ebre està ben unida
per una veu que crida "lo riu és vida".
I als pobles de la terra ja no s'oblida
que hi ha una veu que crida "lo riu és vida".

Sortíem al carrer i érem poqueta gent, les primeres vegades,
i la millor sorpresa va ser descobrir que no estàvem sols.
Ja no érem una gota, n'érem moltes més, ja no semblàvem riuades;
riuades d'aire fresc que tocaven la pell i arribaven als cors.

Tenim la nostra música, lo nostre vent, tenim la nostra serra.
També tenim una vella i bonica forma de parlar.
I un riu que s'obri pas de la muntanya al mar entremig de la terra,
un riu que dóna vida i al que tots junts hem après a estimar.

Tota la gent de l'Ebre està ben unida
per una veu que crida "lo riu és vida".
I als pobles de la terra ja no s'oblida
que hi ha una veu que crida "lo riu és vida".

Ours has been a land that brought happiness to those who loved it.

Ours have been people who always lived it with passion,

and then bad news swept through the Delta like a gust of wind:

we might lose our water and face a truly trying time.

They troubled us, putting all our patience to the test;

they troubled us, caring little whether we were right,

yet our cause joined hands with the voice of science:

a culture was born, teaching us to live a better life.

All the people of the Ebre stand united

by a voice that cries out: "The river is life."

And in the towns across the land, no one forgets

that a voice is crying out: "The river is life."

We took to the streets, just a handful of us at first

and the greatest surprise was discovering we were not alone.

We were no longer a single drop, but many; we became a rushing tide

a breath of fresh air that touched our skin and reached our hearts.

We have our music, our winds, and our mountain range.

We also have an old and beautiful way of speaking.

And a river that carves its path from the mountains to the sea,

a river that gives life -one we have all learned to love together.

All the people of the Ebre stand united

by a voice that cries out: "The river is life."

And in the towns across the land, no one forgets

that a voice is crying out: "The river is life."

More information: Quico El Celio i el Mut de Ferreries

Tota la gent de l'Ebre està ben unida
per una veu que crida "lo riu és vida".
I als pobles de la terra ja no s'oblida
que hi ha una veu que crida "lo riu és vida".

All the people of the Ebre stand united

by a voice that cries out: "The river is life."

And in the towns across the land, no one forgets

that a voice is crying out: "The river is life."

Lo Riu és Vida

Quico El Célio, el Noi i el Mut de Ferreries

SÓN PAISATGES I COLORS [...] SÓN DE LA TERRA DE L'EBRE

Baixo el Coll de Balaguer
entre mel i gent pesquera
i, com si es tanqués el mar,
veig la Punta del Fangar.
Brilla el far entre les dunes,
la primera llum del Delta.

Mil ocells blancs em saluden
quan travesso les llacunes:
olor d'arròs, colors d'aigua,
arbres grans i solitaris.
Al fons, la sal de la Banya,
des d'on la Ràpita canta.

Sota el capell de Montsià
enfilo cap al Marjal,

de la vora del riu Sénia
veig camins que van al sud:
les mateixes oliveres...
els mateixos garrofers...

Ebre amunt, ciutats antigues,

entre torres i campanes
guarden les pedres dels íbers,
les monedes dels romans,
les cançons i l'art dels moros
i les cases dels cristians.

Per hortes, barrancs i planes,

s'amaguen arbres i cases:
pobles de gent sense pressa,
que crida amb el vent de dalt,1
que pren el sol quan treballa
i corre el bou quan hi ha festa.

Cap a les terres de dalt
roques com les de Benet,
serres com les de Cavalls i Pàndols,
i un vi que porta alegria,
inspiren pintors, artistes,
somniadors de nit i dia.

I, al mig de tot, el gran Port
que és la muntanya més alta:
es pot veure, en dia clar,
del Pirineu a Mallorca,
el Coll de l'Alba, Cardó
i tots els colors del Delta.

Diu que al Tossal dels Tres Reis,
quan fa vent, sona una jota,
i que la canten tres veus,
tres veus que se saben entendre:
Matarranya, Maestrat
i la gran terra de l'Ebre.

Qui és qui sap d'on vé la jota,
si puja o baixa pel riu,
si arriba de dins del mar,
o si la cantava un moro?
Qui és qui sap si vé del mar,
o el vent de dalt ens la porta?

Són paisatges i colors,
són pobles, cases i pedres,
són històries i són anys,
són els hòmens i les dones.

Són sentiments, són amors...
Són de la terra de l'Ebre.

I descend the Coll de Balaguer

amidst honey and fishing folk,

and, as if the sea were closing in,

I see the Punta del Fangar.

The lighthouse gleams among the dunes,

the first light of the Delta.

A thousand white birds greet me

as I cross the lagoons:

the scent of rice, the colors of water,

great, solitary trees.

In the distance, the salt of La Banya,

from where La Ràpita sings.

Beneath the peak of Montsià

I head toward the marshlands;

from the banks of the Sénia River

I see paths leading south:

the same olive trees...

the same carob trees...

Up the Ebre, ancient cities

amidst towers and bells

guard the stones of the Iberians,

the coins of the Romans,

the songs and art of the Moors,

and the homes of the Christians.

Amidst orchards, ravines, and plains,

trees and houses lie hidden:

villages of unhurried folk

who shout with the northern wind,

who bask in the sun while they work,

and run with the bulls during the festival.

Towards the highlands

crags like those of Benet,

ranges like Cavalls and Pàndols,

and a wine that brings joy

inspire painters, artists,

and dreamers by night and day.

And, in the midst of it all, the great Port

the highest mountain of all

where, on a clear day, one can see

from the Pirineus to Mallorca,

the Coll de l'Alba, Cardó,

and all the colors of the Delta.

They say that at Tossal dels Tres Reis,

when the wind blows, a jota plays,

sung by three voices

three voices that understand one another:

Matarranya, Maestrat,

and the great land of the Ebre.

Who knows where the jota comes from

whether it travels up or down the river,

whether it arrives from the sea,

or if a Moor once sang it?

Who knows if it comes from the sea,

or if the wind from the hills brings it to us?

They are landscapes and colors,

they are villages, houses, and stones,

they are stories and years,

they are the men and the women.

They are feelings, they are loves...

They belong to the land of the Ebre.

More information: Quico El Celio i el Mut de Ferreries

Són paisatges i colors,
són pobles, cases i pedres,
són històries i són anys,
són els hòmens i les dones.

Són sentiments, són amors...

Són de la terra de l'Ebre.

They are landscapes and colors,

they are villages, houses, and stones,

they are stories and years,

they are the men and the women.

They are feelings, they are loves...

They belong to the land of the Ebro.

De la Terra de l'Ebre (D.O.)

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries