A Montserrat Roig
(June 13, 1946-November 10, 1991)
Uns tristos mots que sap si portaran
vestigis d'alegria a la tristesa:
davallades cisternes del temps,
esglaons del meu fred fins al ulls del no-res.
Amb vana agitació els qui són del tot morts
feien esperançadament que aquell incert demà
m'esdevingués la sang d'ahir, vergonya avui.
Aleshores sentia cada hivern la bona olor
humida de la molsa estesa sota l'ombra
de galzeran i bruc, arbres d'un petit món
glaçat per sempre, immòbil ben endintre dels pous.
Però ara sóc al carrer, a la dura ciutat,
sol entre la multitud que d'esma va dient
paraules allunyades d'una promesa pau,
i jo escolto i miro i cerco, i no hi ha pau enlloc.
Salvador Espriu
