Today, The Grandma has been reading about the Crystal Palace, the cast iron and plate glass structure, built in HydePark, London that was destroyed by fire on a day like today in 1936.
The Crystal Palace was a cast iron and plate glass structure, originally built in Hyde Park, London, tohouse the Great Exhibition of 1851. The exhibition took place from 1 May to 15 October 1851, and more than 14,000 exhibitors from around the world gathered in its 92,000 m2 exhibition space to display examples of technology developed in the Industrial Revolution. Designed by Joseph Paxton, the Great Exhibition building was 564 m long, with an interior height of 39 m, and was three times the size of St Paul's Cathedral.
The 293,000 panes of glass were manufactured by the Chance Brothers. The 990,000-square-foot building with its 128-foot-high ceiling was completed in thirty-nine weeks. The Crystal Palace boasted the greatest area of glass ever seen in a building. It astonished visitors with its clear walls and ceilings that did not require interior lights.
It has been suggested that the name of the building resulted from a piece penned by the playwright Douglas Jerrold, who in July 1850 wrote in the satirical magazine Punch about the forthcoming Great Exhibition, referring to a palace of very crystal.
After the exhibition, the Palace was relocated to an open area of South London known as Penge Place which had been excised from Penge Common. It was rebuilt at the top of Penge Peak next to Sydenham Hill, an affluent suburb of large villas. It stood there from June 1854 until its destruction by fire in November 1936.
The nearby residential area was renamed Crystal Palace after the landmark. This included the Crystal Palace Park that surrounds the site, home of the Crystal Palace National Sports Centre, which was previously a football stadium that hosted the FA Cup Final between 1895 and 1914. Crystal Palace F.C. were founded at the site and played at the Cup Final venue in their early years. The park still contains Benjamin Waterhouse Hawkins's Crystal Palace Dinosaurs which date back to 1854.
On the evening of 30 November 1936, Sir Henry Buckland was walking his dog near the Palace with his daughter Crystal, named after the building, when they noticed a red glow within it. When Buckland went inside, he found two of his employees fighting a small office fire that had started after an explosion in the women's cloakroom. Realising that it was a serious fire, they called the Penge fire brigade. Although 89 fire engines and over 400 firemen arrived, they were unable to extinguish it.
Within hours, the Palace was destroyed: the glow was visible across eight counties. The fire spread quickly in the high winds that night, in part because of the dry old timber flooring, and the huge quantity of flammable materials in the building. Buckland said, In a few hours we have seen the end of the Crystal Palace. Yet it will live in the memories not only of Englishmen, but the whole world. One-hundred thousand people came to Sydenham Hill to watch the blaze, among them Winston Churchill, who said, This is the end of an age. Just as in 1866, when the north transept burnt down, the building was not adequately insured to cover the cost of rebuilding (at least £2 million).
The South Tower and much of the lower level of the Palace had been used for tests by television pioneer John Logie Baird for his mechanical television experiments, and much of his work was destroyed in the fire. Baird is reported to have suspected the fire was a deliberate act of sabotage against his work on developing television, but the true cause remains unknown.
The last singer to perform there before the fire was the Australian ballad contralto Essie Ackland.
All that was left standing after the fire were the two water towers and a section of the north end of the main nave which was too badly damaged to be saved. The south tower to the right of the Crystal Palace entrance was taken down shortly after the fire, as the damage sustained had undermined its integrity and presented a major risk to houses nearby. Thos. W. Ward Ltd., Sheffield, dismantled the Crystal Palace.
The north tower was demolished with explosives in 1941. No reason was given for its removal -it was rumoured that it was to remove a landmark for German aircraft in the Second World War. In fact Luftwaffe bombers actually navigated their way to central London by tracking the Thames. The Crystal Palace grounds were used as a manufacturing base for aircraft radar screens and other hi-tech equipment of the time. This remained a secret until well after the war.
After the destruction of the Palace, the High Level Branch station fell into disuse and was finally shut in 1954. After the war the site was used for a number of purposes. Between 1927 and 1972, the Crystal Palace motor racing circuit was located in the park, supported by the Greater London Council, but the noise was unpopular with nearby residents, and racing hours were regulated under a high court judgment.
The Crystal Palace transmitting station was built on the former aquarium site in the mid-1950s and still serves as one of London's main television transmission masts.
In northern corner of the park is the Crystal Palace Bowl, a natural amphitheatre where large-scale open-air summer concerts have been held since the 1960s. These have ranged from classical and orchestral music, to rock, pop, blues and reggae. Pink Floyd, Bob Marley, Elton John, Eric Clapton, and The Beach Boys played the Bowl during its heyday. The stage was rebuilt in 1997 with an award-winning permanent structure designed by Ian Ritchie. The Bowl has been inactive as a music venue for several years, and the stage has fallen into a state of disrepair, but as of March 2020 London Borough of Bromley Council are working with a local action group to find creative and community-minded business proposals to reactivate the cherished concert platform.
In 2020, the base and foundation of the south tower were given historic status. They are located near the Crystal Palace Museum on Anerley Hill, which is dedicated to the history of the building.
On a day like today in 1899, Futbol Club Barcelona was founded.
The Grandma and ClaireFontaine live in Barcelona and they are two eternal fans of this club since they were
born. They want to celebrate this great 125 anniversary.
Long live Futbol Club Barcelona!
Visca el Barça i Visca Catalunya!
Futbol Club Barcelona, known simply as Barcelona and colloquially as Barça, is a professional football club based in Barcelona, Catalonia.
Founded in 1899 by a group of Swiss, English and Catalan footballers led by Joan Gamper, the club has become a symbol of Catalan culture and Catalanism, hence the motto Més que un club, More than a club. The official Barcelona anthem is the Cant del Barça, written by Jaume Picas and Josep Maria Espinàs.
Barcelona
is one of the most widely supported teams in the world, and the club
has one of the largest social media following in the world among sports
teams. Barcelona players have won a record number of Ballon d'Or awards, with recipients including Johan Cruyff, as well as a record number of FIFA World Player of the Year awards.
Barcelona
is one of three founding members of the Primera División that have
never been relegated from the top division since its inception in 1929,
along with Athletic Bilbao and Real Madrid.
In 2009, Barcelona
became the first club to win the continental treble consisting of La
Liga, Copa del Rey, and the UEFA Champions League, and also became the
first football club to win six out of six competitions in a single year,
by also winning the Spanish Super Cup, UEFA Super Cup and FIFA Club
World Cup.
In 2011, the club became European champions again and won five trophies. This Barcelona team, which won 14 trophies in just 4 years under Pep Guardiola,
is considered by some in the sport to be the greatest team of all time.
By winning their fifth Champions League trophy on 6 June 2015, Barcelona
became the first European club in history to achieve the continental
treble twice. It is also the highest paid sports team ever.
On 22 October 1899, Hans Gamper placed an advertisement in Los Deportes declaring his wish to form a football club; a positive response resulted in a meeting at the Gimnasio Solé on 29 November.
Eleven players attended -Walter Wild (the first director of the club),
Lluís d'Ossó, Bartomeu Terradas, Otto Kunzle, Otto Maier, Enric Ducal,
Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet, John Parsons, and William
Parsons- and Foot-Ball Club Barcelona was born. Officially, Futbol Club Barcelona was founded on 29 November 1899 as Foot-Ball Club Barcelona.
FC Barcelona
had a successful start in regional and national cups, competing in the
Campionat de Catalunya and the Copa del Rey. In 1902, the club won its
first trophy, the Copa Macaya.
Hans Gamper
In 1908, Hans Gamper, now known as Joan Gamper, became club president in a desperate attempt to save Barcelonafrom extinction,
finding the club struggling not just on the pitch, but also financially
and socially, after not winning a competition since the Campionat de
Catalunya in 1905.
He said in a meeting, Barcelona
cannot die and must not die. If there is nobody who is going to try,
then I will assume the responsibility of running the club from now on."
Club president on five separate occasions between 1908 and 1925, he
spent 25 years in total at the helm. One of his main achievements was
ensuring Barça acquire its own stadium and thus generate a stable income.
On 14 March 1909, the team moved into the Camp de la Indústria,
a stadium with a capacity of 8,000. To celebrate their new
surroundings, the club conducted a logo contest the following year.
Carles Comamala won the contest, and his suggestion became the crest
that the club still wears, with some minor changes, as of the present
day.
With the new stadium, Barcelona
participated in the inaugural version of the Pyrenees Cup, which, at
the time, consisted of the best teams of Languedoc, Midi and Aquitaine,
the Basque Country and Catalonia. The contest was the most prestigious
in that era. From the inaugural year in 1910 to 1913, Barcelona won the
competition four consecutive times.
During the same period, the
club changed its official language from Castilian to Catalan and
gradually evolved into an important symbol of Catalan identity. For
many fans, participating in the club had less to do with the game itself
and more with being a part of the club's collective identity.
Gamper
simultaneously launched a campaign to recruit more club members, and by
1922, the club had more than 20,000, who helped finance a new stadium.
The club then moved to the new Les Corts, which they inaugurated the same year. Les Corts had an initial capacity of 30,000, and in the 1940s it was expanded to 60,000.
The Stadium was closed as a reprisal
Gamper recruited Jack Greenwell as the first full-time manager in Barcelona'shistory. After this hiring, the club's fortunes began to improve on the field. During the Gamper-led era, Barcelona won eleven Campionats de Catalunya, six Copa del Rey and four Pyrenees Cups and enjoyed its first golden age.
On 14 June 1925, in a spontaneous reaction against Primo de Rivera's dictatorship, the crowd in the stadium jeered the Royal March. As a reprisal, the ground was closed for six months and Gamper was forced to relinquish the presidency of the club. This coincided with the transition to professional football, and, in 1926, the directors of Barcelona publicly claimed, for the first time, to operate a professional football club.
On 30 July 1930, Gamper committed suicide after a period of depression brought on by personal and financial problems.
Although
they continued to have players of the standing of Josep Escolà, the
club now entered a period of decline, in which political conflict
overshadowed sports throughout society. Attendance at matches dropped as
the citizens of Barcelona were occupied with discussing
political matters. Although the team won the Campionat de Catalunya in
1930, 1931, 1932, 1934, 1936 and 1938, success at a national level, with
the exception of the 1937 disputed title, evaded them.
A month after the Spanish Civil War began in 1936, several players from Barcelona enlisted in the ranks of those who fought against the military uprising, along with players from Athletic Bilbao.
Josep Sunyol
On 6 August, Falangist soldiers near Guadarrama murdered club president Josep Sunyol, a representative of the pro-independence political party. He was dubbed the martyr of barcelonisme, and his murder was a defining moment in the history of FC Barcelona and Catalan identity.
In the
summer of 1937, the squad was on tour in Mexico and the United States,
where it was received as an ambassador of the Second Spanish Republic.
The tour led to the financial security of the club, but also resulted in
half of the team seeking asylum in Mexico and France, making it harder for the remaining team to contest for trophies.
On 16 March 1938, Barcelona came under aerial bombardment from the Italian Air Force, causing more than 3,000 deaths, with one of the bombs hitting the club's offices.
A few months later, Catalonia came under occupation and as a symbol of the undisciplined Catalanism, the club, now down to just 3,486 members, faced a number of restrictions.
All signs of regional nationalism, including language, flag and other signs of separatism were banned throughout Spain. The Catalan flag was banned and the club were prohibited from using non-Spanish names. These measures forced the club to change its name to Club de Fútbol Barcelona and to remove the Catalan flag from its crest.
In 1943, Barcelona
faced rivals Real Madrid in the semi-finals of Copa del Generalísimo,
now the Copa del Rey. The first match at Les Corts was won by Barcelona
3–0. Real Madrid comfortably won the second leg, beating Barcelona 11–1.
According to football writer Sid Lowe, There have been relatively
few mentions of the game since and it is not a result that has been
particularly celebrated in Madrid. Indeed, the 11–1 occupies a far more
prominent place in Barcelona's history. This was the game that first formed the identification of Madrid as the team of the dictatorship and Barcelona as its victims.
It has been alleged by local journalist Paco Aguilar that Barcelona's
players were threatened by police in the changing room, though nothing
was ever proven.
László Kubala
With
Helenio Herrera as coach, a young Luis Suárez, the European Footballer
of the Year in 1960, and two influential Hungarians recommended by László Kubala,
Sándor Kocsis and Zoltán Czibor, the team won another national double
in 1959 and a La Liga and Fairs Cup double in 1960. In 1961, they became
the first club to beat Real Madrid in a European Cup play-off. However,
they lost 2–3 to Benfica in the final.
The 1960s were less successful for the club, with Real Madrid monopolising La Liga. The completion of the Camp Nou, finished in 1957,
meant the club had little money to spend on new players. The 1960s saw
the emergence of Josep Maria Fusté and Carles Rexach, and the club won
the Copa del Generalísimo in 1963 and the Fairs Cup in 1966. Barcelona
restored some pride by beating Real Madrid 1–0 in the 1968 Copa del
Generalísimo final at the Santiago Bernabéu in front of Francisco
Franco, with coach Salvador Artigas, a former republican pilot in the
Civil War.
With the
end of Franco's dictatorship in 1974, the club changed its official
name back to Futbol Club Barcelona and reverted the crest to its
original design, including the original letters once again.
The 1973–74 season saw the arrival of Johan Cruyff. Already an established player with Ajax, Cruyff quickly won over the Barcelona
fans when he told the European press that he chose Barcelona over Real
Madrid because he could not play for a club associated with Francisco
Franco. He further endeared himself when he named his son Jordi, after the local Catalan Saint George. Next to
champions like Juan Manuel Asensi, Carles Rexach and Hugo Sotil, he
helped the club win the 1973–74 season for the first time since 1960,
defeating Real Madrid 5–0 at the Santiago Bernabéu en route. He was
crowned European Footballer of the Year in 1973 during his first season
with Barcelona, his second Ballon d'Or win; he won his first while
playing for Ajax in 1971. Cruyff received this prestigious award a third time, the first player to do so, in 1974, while he was still with Barcelona.
Johan Cruyff
In 1988, Johan Cruyff returned to the club, this time as manager and he assembled what would later be dubbed the Dream Team.
It was ten years after the inception of the youth programme, La Masia,
when the young players began to graduate and play for their first team.
One of the first graduates, who would later earn international acclaim,
was future Barcelona coach Pep Guardiola. Under Cruyff's guidance, Barcelona
won four consecutive La Liga titles from 1991 to 1994. They beat
Sampdoria in both the 1989 UEFA Cup Winners' Cup final and the 1992
European Cup final at Wembley, with a free kick goal from Dutch
international Ronald Koeman. They also won a Copa del Rey in 1990, the
European Super Cup in 1992 and three Supercopa de España trophies. With
11 trophies, Cruyff became the club's most successful manager at that point.
On the legacy of Cruyff's football philosophy and the passing style of play he introduced to the club, future coach of Barcelona Pep Guardiola would state, Cruyff built the cathedral, our job is to maintain and renovate it.
Barcelona B youth manager Pep Guardiola took became the new manager in 2007. Guardiola brought with him the now famous tiki-taka style of play he had been taught during his time in the Barcelona youth teams. Leo Messi has become the star of this new century.
Barça
beat Athletic Bilbao 4–1 in the 2009 Copa del Rey Final, winning the
competition for a record-breaking 25th time. A historic 2–6 victory
against Real Madrid followed three days later and ensured that Barcelona became 2008–09 La Liga champions. Barça
finished the season by beating Manchester United 2–0 at the Stadio
Olimpico in Rome, with goals from Eto'o and Messi, to win their third
Champions League title, and complete the first ever treble.
The team went on to win
the 2009 Supercopa de España against Athletic Bilbao and the 2009 UEFA
Super Cup against Shakhtar Donetsk, becoming the first European club to
win both domestic and European Super Cups following a treble. In
December 2009, Barcelona won the 2009 Club World Cup. Guardiola represents the new golden age of Barça.
Pep Guardiola & Leo Messi
The nickname culé for a Barcelona supporter is derived from the Catalan cul, in English arse, as the spectators at the first stadium, Camp de la Indústria, sat with their culs over the stand.
The club's original crest was a quartered diamond-shaped crest topped by the Crown of Aragon and the bat of Jaume I, King James, and surrounded by two branches, one of a laurel tree and the other a palm. The club shared Barcelona's coat of arms, as a demonstration of its identification with the city and a desire to be recognised as one.
In 1910,
the club held a competition among its members to design a new crest. The
winner was Carles Comamala, who at the time played for the club.
Comamala's suggestion became the crest that the club wears today, with
some minor variations. The crest consists of the St George Cross in the upper-left corner with the Catalan flag beside it, and the team colours at the bottom.
Several competing theories have been put forth for the blue and red design of the Barcelona
shirt. The son of the first president, Arthur Witty, claimed it was the
idea of his father as the colours were the same as the Merchant
Taylor's School team. In Catalonia the common perception is that the colours were chosen by Joan Gamper and are those of his home team, FC Basel.
The club's most frequently used change colours have been yellow and
orange. An away kit featuring the red and yellow stripes of the flag of Catalonia has also been used many times.
Eixiu tots de casa, que la festa bull Feu dolços de nata i coques de brull Polimenteu fustes i emblanquineu murs Perquè Carles d'Àustria, ha jurat els furs
Enrameu de murta places i carrers Abastiu de piules xavals i xiquets Aclariu la gola amb vi i moscatell Que no hi ha qui pare el pas dels maulets
Vine, Pilareta, que et pegue un sacsó Els peixos a l'aigua i els amos al clot I si no l'empara el nostre senyor Tallarem la cua a Felip de Borbó
Si l'oratge gira en mal dels maulets Vindran altres dies que bufe bon vent Quan més curt els lliguen, més perill tindran Passeu-me la bota i seguiu tocant
Eixiu tots de casa, que la festa bull Feu dolços de nata i coques de brull
Hui és un dia fotut, no tens escut Voldries perdre't en l'Àrtic No vols comprendre que viure és fantàstic Que no ets un més entre el públic
I mire els teus ulls i veig que eres únic L'actor principal d'una peli de Kubrick No has de parar de lluitar Doncs has d'acabar d'ensamblar El teu cub de Rubik
Som aigua, som moviment Som l'alegria latent amb el cor calent Som pulsacions en l'espai i en el temps Som l'energia que explota, i tot naix de repent
Som el potencial que pot fluir Sempre que tingues un sostre i abric Un plat a taula, uns quants amics Fins al final del camí
No, no has de parar de luchar Que tus puños nos harán levantar Grita el fuego, grita el viento Déjate llevar
Deixa d'escriure la teva història Amb tinta xinesa i paper higiènic Has de saber que el teu lloc en la Terra Està entre el Nadir i entre el Zènit
Deixa't portar per el ritme i el nostre algoritme Farà que et tornes electrònic Sempre burlant a la mort, crida més fort Fins a que et quedes afònic
Som tots els mínims comuns que 'caben en tu El canvi que arriba al moment oportú Quan trobes algú que t'ensenya a mirar diferent I a saltar els teus murs
La humanitat necessita cuidar la cançó Que la felicitat no depèn de ninguna equació Eixa és la revolució
No, no has de parar de luchar Que tus puños nos harán levantar Grita el fuego, grita el viento Déjate llevar
Haize ziztu batek eramaten duen hautsa besterik ez gera Handitasunean murgiltzen den galdutako hotsaren tankera Errekak bezala aldapan bera Indarrak batuz beti aurrera Hala da bizitza Segundo bateko aukera
Esperantza ez galdu Barneko sua piztu Elkarren indarrak batu Ta eutsi eskutik estu
Esperantza ez galdu Barneko sua piztu Elkarren indarrak batu Ta eutsi eskutik estu
No, no has de parar de luchar Que tus puños nos harán levantar Grita el fuego, grita el viento Déjate llevar
No, no has de parar de luchar Que tus puños nos harán levantar Grita el fuego, grita el viento Déjate llevar No, no has de parar
Som aigua, som moviment Som l'alegria latent amb el cor calent Som pulsacions en l'espai i en el temps Som l'energia que explota, i tot naix de repent
Deixa València a juliol, puta vida Últim examen, primer raig de sol Porta les mans arrapaes de fer extres Tot el dolor de la vinya al renyons
Creua la pista de Silla a migdia Sona l'herència, li cau la suor Mira l'arròs, la ribera que brilla Tira per dins, Alacant interior
Ix d'Alacant cara amunt la Mariola Va i torna al poble a diari, no pot Amb el lloguer i amb el curro ella sola Cuina el sopar de sa mare, no vol
Que ningú sapia què cobra per hora Condescendències les justes, amor Tot el que té pel seu fill que diu hola Des del seu ventre, batega el seu cor
Però el rellotge s'atura allà dalt I es mesclen la locura, la mort i el carnaval
I arriben festes de nou I allò que cou ja no cura I el poble sopa al carrer Al teu carrer, carrer de l'amargura
Mira el paissatge, el iaio a la plaça Penjen les llums i les flors del balcó No pot anar al casal, ni de caça I les olives li donen pa' poc
Enguany la orquesta està enfront de casa Música i festa, la dansa, el bastó A estes altures, i faça el que faça Ja va per dins tota la processó
Però el rellotge s'atura allà dalt I es mesclen la locura, la mort i el carnaval
I arriben festes de nou I allò que cou ja no cura I el poble sopa al carrer Al teu carrer, carrer de l'amargura
I arriben festes de nou I allò que cou ja no cura I el poble sopa al carrer Al teu carrer, carrer de l'amargura
Però el rellotge s'atura allà dalt I una altra criatura comença una aventura I el iaio sap que s'acosta el final I es mesclen la locura, la mort i el carnaval
I arriben festes de nou I allò que cou ja no cura I el poble sopa al carrer Al teu carrer, carrer de l'amargura
I arriben festes de nou I allò que cou ja no cura I el poble sopa al carrer Al teu carrer, carrer de l'amargura
Vull il·luminar com un fanal i amplificar cada senyal De la contracultura que naix des de baix i és silenciada Jo vull fer la barricada amb l'Ovidi i Víctor Jara I trencar l'apatia creixent amb guitarres al vent de matinada
Vull ser l'altaveu, i desfer les cortines de fum del poder Vull ser allò que no es veu, l'alegria dels pobles que s'alcen valents Vull ser l'altaveu, no oblide les bombes a casa Fuster Vull més, m'esmole les dents, Mandela i Allende com a referents
Un cop més, tanca els ulls i imagina I anem a sortir de la rutina Un cop més, tanca els ulls i camina Per les venes corre adrenalina
Música naix de la ràbia Sona la freqüència per fugir d'aquesta gàbia Som com un as en la baralla Som com el dimoni que camina entre la flama
Soterre les penes, jo sé que avance a base de contradiccions A mi em mouen les passions, el bombo i la caixa i les seues pulsions Vinc seguint a Gramsci, que la història no és més que una guerra Per l'hegemonia de les posicions I en el meu camp de batalla jo tinc les cançons
Vull ser l'altaveu, que rebente la norma i el llibres d'estil Vull ser allò que no es veu i la mare que trau endavant als seus fills Vull ser l'altaveu, del xiquet que somia en un món ple d'amics Vull ser Malcom X, tinc la paraula, tremolen els rics
Un cop més tanca els ulls i imagina I anem a sortir de la rutina Un cop més tanca els ulls i camina Per les venes corre adrenalina
Música naix de la ràbia Sona la freqüència per fugir d'aquesta gàbia Som com un as en la baralla Som com el dimoni que camina entre la flama
Música naix de la ràbia Sona la freqüència per fugir d'aquesta gàbia Som com un as en la baralla Som com el dimoni que camina entre la flama
No és qüestió de genètica, és de simple ètica Obrir els ulls, veure l'infern, saber que res és etern Acompanyat de la mètrica, de l'alfabet i aritmètica Òbric els fulls d'este quadern, ho convertisc en fonètica
Sonen les notes de ràbia, hem de sortir d'esta gàbia Som la tormenta d'arena que va convertir esta terra en Arcàdia Trencar barreres amb sons, canviar-ho tot amb cançons En este desert on no queda verd nosaltres serem el monzó
Música naix de la ràbia Sona la freqüència per fugir d'aquesta gàbia Som com un as en la baralla Som com el dimoni que camina entre la flama
Música naix de la ràbia Sona la freqüència per fugir d'aquesta gàbia Som com un as en la baralla Som com el dimoni que camina entre la flama
Un cop més, tanca els ulls i camina Per les venes corre adrenalina Música naix de la ràbia Sona la freqüència per fugir d'aquesta gàbia
Hi ha un riu de paper Unes galtes color terra I un somriure d'argent Al país de les riberes Hi ha un canyar sota els estels I un mural de fulles seques A l'ombra d'un taronger
Al país que dorm a l'era Hi ha polsim de fruites velles Bicicletes entre sèquies Arracades de cireres Al país de les teulades Hi ha besos d'aigua llimó Arrapades a les cames Parotets a dins del cor Al país que dorm a l'era
Al país de la infantesa Hi ha il·lusions a les palpentes Somnis dibuixats a l'aire promeses a les orelles
Hi guarde un tresor secret Un lligam que mai no es trenca Un amor que mai no es perd
Al país de cases blanques Hi ha pins banyats en sal Margallons entre baladres Peus descalços dins el mar Al país de les marines Hi ha un sol roig a les vesprades Catxirulos a les platges I uns dits pentinant onades Al país de cases blanques
Al país de les rialles Hi ha raïm a les porxades Ametles i olives negres Un arròs fet amb costelles Al país de les costeres Hi ha llaüts i guitarrons I la veu de les rondalles Pessigant les emocions
Al país de les rialles
Al país de la infantesa Hi ha il·lusions a les palpentes Somnis dibuixats a l'aire Promeses a les orelles Al país que jo m'estime Hi guarde un tresor secret Un lligam que mai no es trenca Un amor que mai no es perd
Al país de la infantesa Hi ha il·lusions a les palpentes Somnis dibuixats a l'aire promeses a les orelles
Cinc de la matinada no esperava que acabarem pels carrers de ciutat vella, tu davant i jo darrere València banyada, camals mullats.
València banyada Pel carrer de cavallers dalt d'una bicicleta vella recorríem la distància i guardava l'equilibri fregant-te amb les galtes l'esquena.
Camals mullats, fregant-te l'esquena.
Carrer de la Pau, Parterre, Glorieta, semàfor de jutjats, frenada en sec i el dos a terra somrius i et bese.
A la dreta govern militar hi ha un tio amb metralleta que ens mira molt mal.
Ja saps que passa.
T'estime, t'estimo, t'estim.
Poetes de la nit que fan que parlen les parets a la València de Blanquita i Estellés.
I hem fet música, mètrica, sàtira.
Per canviar els teus desitjos Per matar els teus silencis Finestres, balcons que no esperen Benet a la València de la FAI i de Basset.
I a cada barri se sent rebombori, unim les nostres forces come together everybody He retrobat l'espurna a l'altra cara de la lluna amb els veïns del Cabanyal i les veïnes deportades de La Punta, l'espurna, l'altra cara de la lluna.
I Obrirem una altra porta evidenciant la mentida T'estime, t'estimo, t'estim Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata T'estime, t'estimo, t'estim Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen T'estime, t'estimo, t'estim.
Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases Murs de la metròpoli són de carbó, les línies del metro la nostra presó spray i les parets de colors qui observa els mossos bon observador a la city li és igual per on surti el sol, sap que si aixeco el cap només hi veig pols.
El barri somriu perquè no estem sols parem els seus pals, exemples són molts però cadascú amb el seu entorn xarxa d'afinitats dinamitant els ciments del món.
Joventut i experiència referents potents des de Sants fins a València No hi ha tanta diferència la ciutat té barrots de ferro, Barna, Sants, València porten les seves credencials La Gossa Sorda Pirat's Sound Sistema Heu sentit l'olor a podrit de traïció bellesa morta i violència o és que algú ha dit el nom de València.
En l'aire barreja de fem i salobre i sota terra la mort, la mort al metro dels pobres.
I Obrirem una altra porta evidenciant la mentida T'estime, t'estimo, t'estim Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata T'estime, t'estimo, t'estim Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen T'estime, t'estimo, t'estim.
Dóna comba bomba Quan ix als diaris Notícia i primícia són sinònims rei Heu aconseguit sense massa esforç Enganyar a molta gent Furgaré on no toca i no aniré a l'infern.
Dóna comba bomba Quan ix a la tele. Notícia i escàndol esdevenen dogma, rei. El perquè es confon I la balança cau perquè no suporta el pes. Furgaré on no toca i no aniré a l'infern.
Riures de la realitat I contar-la fent com fan. Blanc o negre, roig o verd Que plore la veritat I ara endevina: Qui és eixe que amagava Bragues als calaixos? Què trista pot ser la glòria!
No els preocupa l'equilibri Són els amos del trapezi Són capaços de fer-nos creure Falsos absurds, Callen els muts. No els preocupa l'equilibri Són els amos del trapezi Són capaços de fer-nos creure Falsos i absurds, Llei de l'embut, Amagueu-se venen dispostos Les riallades són massa fortes. El ridícul una ganyota Que ells la fan molt bé.
Y sigue siendo necesaria la respuesta colectiva, Entre valles de lamentos y montañas malheridas, No apagará nuestra llama ese viento. Aunque nos falte el aliento y no se cierre la herida, Y hay una gossa que ladra rabiosa y que ruge Grandiosa una revolución, No nos afecta tu veneno, que no, y tus jaulas Sirven de poco si nos queda el habla.
Que la tele és un circ i el món una estratègia. Sólo es tablero de la guerra. Confonen les paraules i amaguen l'evidència.
Hay tanta cabecita enferma Tiembla, que empuñaremos de nuevo las piedras, Retumbaremos por toda la tierra, Nuevas raíces despiertan.
No els preocupa l'equilibri Són els amos del trapezi Són capaços de fer-nos creure Falsos absurds, Callen els muts. No els preocupa l'equilibri Són els amos del trapezi Són capaços de fer-nos creure Falsos i absurds, Llei de l'embut.
La història d'una gossa faenera Que es va fer una pastera I amb la lluna guerrillera Se'n va anar mar endins, tot mar endins.
Camina cada dia i vigila I fuig de la guàrdia que et jugues la vida Camina entre preguntes i perquès Qui va a garrotades continuant la partida
Camina que no és qüestió de sort I corre abans que arribe la mort Camina que no es qüestió de sort Colpeja fort!
Respira entre canuts de matinada Diuen que és el dimoni, el paradigma del odi I obri una altra porta a la batalla Obrí la veda als seus somnis, que el temps s'acaba
I abans de què rebente tot, Se sent la veu del nostre tronc I abans de què rebente tot Farem saó!
Conta-la, la meua història, la meua història, la meua Història! Per un sender, recordant cada pedra, Recordant aquells temps, Tota la nit sencera Per un sender, l'únic camí que ens queda Caminarem just per l'última carretera.
I xafarem més fort, Quan trepitgem l'escòria Este és el nostre esport, Esta és la nostra història I cantarem més fort i amb molta més eufòria Farem vibrar el món amb nostra ràbia
I dansarem, tota la nit sencera Som viatgers del temps, per aquesta vorera.
Conta-la, la meua història, la meua història, la meua Història!
Dóna comba bomba Quan ix als diaris Notícia i primícia són sinònims rei Heu aconseguit sense massa esforç Enganyar a molta gent Furgaré on no toca i no aniré a l'infern.
Un senyor que s'oxida al sofà Una ment que no troba la boca Una vida que no sap parlar Un profeta més de la derrota Un patriota de la soledat De deixar-se dur, una mascota Un imbècil amb autoritat Un sacríleg de la integritat Cauen les filles anònimes: mort natural Fallen les forces, clima hivernal Tristes i anades, quina postal Lluny de les llums, dels pedestals Sense homenatges ni flors en corones Com si sols foren persones normals Com si en un món de misèria i dе runes Fora bonic oblidar, i
S'ha intoxicat la mollera S'han oblidat d'estimar Dе vore tan gran la bandera La vista es comença a cansar S'ha intoxicat la mollera S'han oblidat d'estimar I ara respirar és una quimera
Però estaran Les nostres sempre estaran Com pedra dins la sabata Com la palmera que aguanta l'huracà I allà estaran Fent burla i fent sacrilegi Per sempre bruixa i heretge Sempre a la contra i avant
Pregueu-li a l'amo que entenga la joventut Que se'ls perdone este suïcidi prematur La seua sort no és vostra, però l’enterro costa I els han cobrat la medicina i el taüt Cauen herois baix el pes de la fe en la divisa Orfes d'amor omplin la misa Ixen les hordes de les cavernes Guarden la merda baix la catifa I, com sempre, pagues tu la seua festa El resultat era un, la jugada era perfecta
S'ha intoxicat la mollera S'han oblidat d'estimar De vore tan gran la bandera La vista es comença a cansar S'ha intoxicat la mollera S'han oblidat d'estimar I ara respirar és una quimera
Però estaran Les nostres sempre estaran Com pedra dins la sabata Com la palmera que aguanta l'huracà I allà estaran Fent burla i fent sacrilegi Per sempre bruixa i heretge Sempre a la contra i avant
Però estaran Les nostres sempre estaran Com pedra dins la sabata Com la palmera que aguanta l'huracà I allà estaran Fent burla i fent sacrilegi Per sempre bruixa i heretge Sempre a la contra i avant
Hi ha paraules orfes de diners, hi ha discursos buits I hi ha silencis suggerents Conversacions que amaguen secrets Hi ha birra en la taula, hi ha discussions càlides, delers
Hi ha senyors de tratge i vida allada, casa murallada Creadors de ruïna acumulada Hi ha monstres que enganyen a la gent, a la nostra gent Hi ha derrotes d'última jugada
Tants anhels que es queden en anhels, frustració allargada Maten l'esperança de l'obrer El cor en què gire la balança, el cap als quefers Por i confiança, penes i plaers
I una batalla perduda des de temps immemorials Una ràbia irracional, un voler fer el que cal Una mà germana, un abraç sincer El poble mana, i canta convençut el que sent i diu
En la meua boca un correfoc En la teua orella una verbena Si la cançó mata la pena Som emissaris de la mort
En la meua boca un correfoc En la teua orella una verbena Si la cançó mata la pena Som emissaris de la mort
Hi ha una verbena a la meua boca, i la vam fer junts S'està fent de dia, glops i fum Retrasant la fi, demanen vi i volen quedar-se Jugar, follar i revolcar-se, allà cadascú
Que isquen al pati, que el temps dilate, que traguen pit Moren la llei, la norma i els estereotips Moren el càlcul i cotilles parlanxins Matem també a eixe fatxa que portem endins
I una foguera que incinere, i que deixe enrere Traumes i obscuritat, que depure que allibere Que creme la crueltat, l'avarícia i l'estafa Que compartim el pa, l'aigua i les cases
Vam cultivar un verger al desert T'hem descobert un oasi Tota una vida fugint-li al present De tots els focs farem brases
En la meua boca un correfoc En la teua orella una verbena Si la cançó mata la pena Som emissaris de la mort
En la meua boca un correfoc En la teua orella una verbena Si la cançó mata la pena Som emissaris de la mort
En la meua boca un correfoc En la teua orella una verbena Si la cançó mata la pena Som emissaris de la mort
Ni furtant-nos els somnis Ni cremant la trinxera Ni amb la llei, ni el tricorni Ni amb presons ni cavernes Callaran a la fera
Ni furtant-nos els somnis Ni cremant la trinxera Ni amb la llei, ni el tricorni Ni amb presons ni cavernes Callaran a la fera
Ni furtant-nos els somnis Ni furtant-nos els somnis Ni cremant la trinxera Ni cremant la trinxera Ni amb la llei, ni el tricorni Ni amb presons ni cavernes Callaran a la fera Callaran a la fera
Ni furtant-nos els somnis Ni cremant la trinxera Ni cremant la trinxera Ni amb la llei, ni el tricorni Ni amb presons ni cavernes Callaran a la fera Callaran a la fera
S'acosta segura la pols Ocupa els carrers i s'eleva I puja terrats i balcons I es fa més gran la polseguera
Tempesta covada pel temps En dies de calor i d'espera Poder desbocat d'un present Que a les fosques encara batega
La polseguera va creixent Va creixent la polseguera La pedra contra el mur I el mur contra la carn Eixam de crits, martell de seda
La polseguera va creixent Va creixent la polseguera Sagetes de foc que apunten al sol La vida és una merda Ja ve la polseguera No hi ha una altra manera
Tragèdia cantada pel vent Plorada per boscos de cendra Les llàgrimes pugen al cel I es fa més gran la polseguera La guerra dels quatre elements La pluja de foc en la terra Per l'aire s'escolta una veu Que desperta l'instint de la fera
La polseguera va creixent Va creixent la polseguera La pedra contra el mur I el mur contra la carn Eixam de crits, martell de seda
La polseguera va creixent Va creixent la polseguera
Sagetes de foc que apunten al sol La vida és una merda No hi ha una altra manera Ja ve la polseguera
La polseguera Ale, ale, ale La polseguera Vas fugint i així no podràs I se t'oblida Quin és el preu que hem de pagar Limita, limita, limitant les veus Provoca, provoca, provocant el caos Homes que demanen menjar dones que demanen menjar Limita, limita, limitant les veus Provoca, provoca, provocant el caos La mentida no mata la fam
L'apatia no apaga la fam La polseguera va creixent Va creixent la polseguera La pedra contra el mur I el mur contra la carn Eixam de crits, martell de seda
La polseguera va creixent Va creixent la polseguera Sagetes de foc que apunten al sol La vida és una merda No hi ha una altra manera Ja ve la polseguera S'escampa! La polseguera Que va creixent la polseguera Que s'espampe la pols (la polseguera) Que s'esmape la pols de la terra Que s'escampe la pols de la terra pels pobles
La pedra contra el mur, el mur contra la pedra Ai ai ah Ai ai ah Que s'espampe la pols Que s'esmape la pols de la terra Que s'escampe la pols de la terra pels pobles
S'acosta segura la pols Ocupa els carrers i s'eleva I puja terrats i balcons I es fa més gran la polseguera
… Ja podeu amagar els trastos al corral Quinqués i lamparilles, llanternes i fanals; La llum la fa molt clara, més clara no pot ser: Llumena tot el poble i atrau al foraster.
… Que vinga, que vinga, que vinga la llum Abans que el petroli mos òmpliga de fum; Les bigues són plantades i la llum ja vindrà, Perquè les xiques guapes es miren la cara.
… Ja se'n podeu anar a on siga a protestar, Que la llum no ha vingut i crec que mai vindrà: Els xavos que hi havien pa fer l'allumenament Se'ls ha gastat l'alcalde en dones i demés
… Que vinga, que vinga, que vinga la llum I que al senyor alcalde li peguen en lo cul; Les bigues són plantades i la llum ja vindrà, I que el senyor alcalde se'n vaja a Panamà.
… Que vinga, que vinga, que vinga la llum I que al senyor alcalde li peguen en lo cul; Les bigues són plantades i la llum ja vindrà, I que el senyor alcalde se'n vaja a Panamà. I que el senyor alcalde se'n vaja a Panamà.
Ple està el camí de solitud Entre els barrancs d'albades tristes Allà on la nit canta als estels Versos robats del teu somriure
Davant del mar et vas deixar Penes de sal i un trist esguard Seguint els fars dels horitzons Vas navegant perdut Perseguint el teu rumb
Vas navegant perdut
Una nit més t'he navegat Entre els barrancs d'albades tristes Allà on el mar escriu al fang Cartes d'amor en versos lliures
A la vall blanca em vaig deixar Fermes arrels i un trist record Sembrant la terra amb les cançons Vaig caminar perdut Perseguint el meu rumb
Vaig caminar perdut
I aquesta nit la soledat Del vell camí ens ha retrobat Collint els fruits de les cançons Hem cantat junts al vent Que assola el nostre món
Hem cantat junts al vent
Sempre venies darrere Sempre venies darrere A que t'ensenyara cançons I ara que en saps de boniques T'amagues pels carrerons...
Sempre venies darrere I aquesta nit la soledat Del vell camí ens ha retrobat Collint els fruits de les cançons Hem cantat junts al vent Que assola el nostre món...
Hem cantat junts al vent Que assola el nostre món
Hem cantat junts al vent
Una nit més t'he navegat Entre els barrancs d'albades tristes Allà on el mar escriu al fang Cartes d'amor en versos lliures
Un exèrcit al costat d'un país sense fronteres, molts soldats que jo he estimat són a les files primeres, un exèrcit d'un país que té llum com a bandera, és l'amor del seu encís, utopia presonera, un exèrcit d'un país que té llum com a bandera.
Són arreu els núvols com trinxeres, no se'ls veu i lluiten com a feres, si s'abracen s'enamoren, el poder miren i passen. El que fan és molt més que fer guerres, van sembrant tresors d'amor per terra, i somien, s'equivoquen, en l'amor trencat rumien.
Un exèrcit al costat que fa guerra a la guerra i jo entre ells m'he iniciat a estimar aquesta terra, un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes que està sembrant llibertats que són per l'amor grans festes, un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes.
Van morint quan mor una esperança, van vivint la mort sense recança, tots ells saben que a la vida sense somnis ells no hi caben. Van ben sols i fràgils com onades, tu que vols?, s'enfonsen a vegades, és molt dura aquesta guerra per fer més neta la terra.
Un exèrcit al costat d'un país sense fronteres, molts soldats que jo he estimat són a les files primeres. Un exèrcit al costat, que fa guerra a la guerra i jo entre ells m'he iniciat a estimar aquesta terra.
Un exèrcit al costat d'un país sense fronteres, molts soldats que jo he estimat són a les files primeres, un exèrcit d'un país que té llum com a bandera, és l'amor del seu encís, utopia presonera, un exèrcit d'un país que té llum com a bandera.
Guarda't les excuses per a un altre moment Posa't roba confortable i sabates resistents Perquè vénen temps de lluita i fas falta en el carrer El teu lloc està en les places amb la resta de la gent
I si no ens deixen somiar Mai no els deixarem dormir Ja saps que viure vol dir prendre partit
Pots anar calfant la gola, omplint d'oxigen els pulmons Entonant velles consignes, inventant noves cançons Fem volar deu mil banderes, pintem el cel de colors Som tantíssimes persones bategant amb un sol cor
I si no ens deixen somiar Mai no els deixarem dormir Ja saps que viure vol dir prendre partit I no ens quedarem parats Tenim dret a decidir I som lliures d'escriure el nostre destí
I si no ens deixen somiar Mai no els deixarem dormir Ja saps que viure vol dir prendre partit I no ens quedarem parats Tenim dret a decidir I som lliures d'escriure el nostre destí
I si no ens deixen somiar Mai no els deixarem dormir Ja saps que viure vol dir prendre partit
I si no ens deixen somiar Mai no els deixarem dormir Ja saps que viure vol dir prendre partit
.jpg)
