SEPTEMBER 11, 1714. DONEC PERFICIAM, NO SURRENDER

Ara digueu: La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes.

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues.

Ara digueu: Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble.

Inici de Càntic en el Temple, Salvador Espriu

  

Now say: The broom tree blooms, 

everywhere the fields are red with poppies.

With new scythes we'll thresh 

the ripened wheat and weeds.

Ah, young lips parting after dark,

if you only knew how dawn

delayed us, how long we had to wait

for light to rise in the gloom!

But we have lived to save your words,

to return you the name of every thing,

so that you'd stay on the straight path

that leads to the mastery of earth.

We looked beyond the desert,

plumbed the depth of our dreams.

Turned dry cisterns into peaks 

scaled by the long steps of time.

Now say: We hear the voices

of the wind on the high sea of crested grain.

Now say: We shall be ever faithful 

to the people of this land.

Beginning of Canticle in the Temple, Salvador Espriu

Donec Perficiam