DIA 8: 'ALENAR'

El sol que no surti avui
I que tornin els estels
Que jo t'he de mester a prop
Per jugar amb els teus cabells
Que jo t'he de mester a prop
Per jugar amb els teus cabells

Si tu toques i jo cant
Vol dir que mos entenem
I tot el camí que feim
Serà per anar endavant
I tot el camí que feim
Serà per anar endavant

A València hi ha un carrer
Que té geranis i sombres
Humitats i tenebror
Saliva i enteniment
Si voleu saber quin és
El carrer de Cavallers
Si voleu saber quin és
El carrer de Cavallers

Tres portes tinc a ca meva
Obertes a tots els vents
La que està oberta per tu
L'altra per la bona gent
La tercera per la mort
Que la tancarà el meu temps

Àngel caigut
Principi del foc
Magrana oberta
Tot això ets tu per mi
Jo n'estic certa
Tot això ets tu per mi
Jo n'estic certa

Adéu lluna de nit
Adéu sol de migdia
Adéu a tots els estels
Qui me féreu companyia

Adéu als que heu escoltat
La meva veu per amiga
Jo he cantat en nom vostro
La vostra veu és la mia
Jo he cantat en nom vostro
La vostra veu és la mia

Adéu lluna de nit
Adéu sol de migdia

 Adéu lluna de nit
Adéu sol de migdia
Adéu a tots els estels
Qui me féreu companyia

Maria del Mar Bonet

DIA 7: 'HE MIRAT AQUESTA TERRA'

Quan la llum, pujada
Des del fons del mar
A llevant comença
Just a tremolar

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Quan per la muntanya que
Tanca el ponent
El falcó s'enduia
La claror del cel

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Mentre bleixa l'aire
Malalt de la nit
I boques de fosca
Fressen als camins

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Quan la pluja porta
L'olor de la pols
De les fulles aspres
Dels llunyans alocs

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Quan el vent es parla
En la solitud
Dels meus morts que riuen
D'estar sempre junts

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Mentre m'envelleixo
En el llarg esforç
De passar la rella damunt els records

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit camp
L'ample silenci que estenen els grills

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Mentre comprenien
Savis dits de cec
Com l'hivern despulla
La son dels sarments

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Quan la desbocada força dels cavalls
De l'aiguat de sobte baixa pels rials

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

 

Quan la desbocada força dels cavalls
De l'aiguat de sobte baixa pels rials

 
He mirat aquesta terra
He mirat aquesta terra

 

Salvador Espriu

DIA 6: 'EL FANTASMA'

Per totes les comarques de la muntanya
va un fantasma passant,
guardeu la palla.
Trenta pobles n'hi havia amb les llars enceses,
totes les va apagar,
mengeu pa a seques.
Tria dos o tres cases de les més bones,
trenca totes les teules,
cuideu les soques.
Fa menjar a les rates per a que crien,
les fica en les sabates
de les fadrines.
Duu corcons en el sac de la ruïna
i els clava per les portes,
maleït siga!
Quin malefici!
I no hi ha qui l'espante
del seu ofici.

L'han vist fer les maletes del xavals joves
fins pansir de desfici
a les xicones.
Tan de rebost el bort ha fet escórrer
que ha muntat dalt del tren
a tot un poble.
És un fantasma vell i rovellat
que arronsa el seu espectre
en despoblat.
Ai qui poguera
trossejar-li el llençol
a eixa quimera!

Francisco Pérez López entra en la fàbrica,
l'expressió eixuta i freda
tracta amb la màquina.
Furga, fantasma,
furga i cria enemics
que et cous la trampa.

 Per totes les comarques de la muntanya
va un fantasma passant,
guardeu la palla.

Al Tall

DIA 5: 'LA VIDA SENSE TU'

La vida és un matí de cada dia
Quan et passava a recollir
Una caputxa negra, texans amples
Un mural descolorit

La vida és una classe a Filologia
On agitàvem el demà
Un sol roig colant-se a l'assemblea
Apunts bruts, cabells daurats

La vida és un dijous que acabaria
Al teu pis d'estudiants
Quatre espelmes grogues a la cuina
Ombres nues, plats trencats

La vida és un cel blau cap al migdia
Quan pujàvem al terrat
Una cançò d'Extremo, roba estesa
València entre llençols blancs

La vida és tancar els ulls, tornar a riure
Cridar al vent, sentir-nos lliures

La vida és desitjar tornar a nàixer
Córrer tot sol, sentir-te créixer

La vida és el fred tallant les cares
I una llàgrima incendiant les galtes

La vida és entendre que he d'aprendre
Aprendre a viure

La vida sense tu

La vida és mossegar la fruita dolça
A les escales de Mercat Central
Pujar per Cavallers fins la Valldigna
Fumar oblits, cantar a crits

La vida és una casa enderrocada
Creuant les Torres de Serrans
"Amor, humor, respecte" a la façana
Foc i metralla a les nostres mans

 La vida és agafar el primer tramvia
Del Pont de Fusta al Cabanyal
Una ciutat taronja a les finestres
Un món en guerra als ulls cansats

La vida és una barca abandonada
Que vam trobar davant del mar
Sentir-nos com dos nàufrags a la platja
L'últim cop que em vas besar

la vida és tancar els ulls, tornar a riure
Cridar al vent, sentir-nos lliures

La vida és desitjar tornar a nàixer
Córrer tot sol, sentir-te créixer

La vida és el fred tallant les cares
I una llàgrima incendiant les galtes

La vida és entendre que he d'aprendre
Aprendre a viure

La vida és tancar els ulls, tornar a riure
Cridar al vent, sentir-nos lliures

La vida és desitjar tornar a nàixer
Córrer tot sol, sentir-te créixer

La vida és el fred tallant les cares
I una llàgrima incendiant les galtes

La vida és entendre que he d'aprendre
Aprendre a viure

La vida sense tu
La vida sense tu
La vida sense tu
La vida sense tu

La vida

La vida és el fred tallant les cares
I una llàgrima incendiant les galtes

Obrint Pas

DIA 4: 'IN MEMORIAM'

Res no uneix tant com una bestiesa compartida.

Joan Fuster

DIA 3: 'VALÈNCIA NEGRA'

Torne als teus braços ingrats
i a la teua aspra carícia.
Et mire als ulls gris d'asfalt
i em fa mal tanta injustícia.

En els carrers del teu cor
he vomitat matinades,
m'he begut la nit a glops
i he besat dolces errades.

Sóc bastard del teu amor,
tu madrastra dels teus fills.
Mors malalta de supèrbia,
vius per a fer-nos patir.

Brúixola dels dies grisos,
bruixa de contradiccions,
fada de desigs i encisos
d'anys perduts pels teus racons.

El Micalet de la Seu
s'ha obert com una magrana,
que s'han endut els diners
i ara l'obrer passa gana.

On els dolents van a missa
on hi ha vagons sense frens,
on la memòria insubmisa
recorda els quaranta-tres.

València desperta encesa
que t'ho reclama el meu cant!
lliura't d'aquesta peresa
que és hora de fer-nos grans.

La de Kempes i Carrete
la de Sempere i Mendieta
la de Penev i el Piojo
la de Saura i Espanyeta.

València la que esborrona,
València que fa patir.
La de la Pantera Rosa
d'ací on cau el trencadís.

València negra que estime
ciutat sagrada i profana.
València blanca que odie
signada pel Calatrava.

La València de postal
de la mar i el carril bici
la del vici per moral
del Tossal a Radio City.

La València de la Murta
i el Racó de la Corbella
la del Tulsa i Ca Revolta
La del Magazine i el Terra.

La d'Orriols, la del Llevant,
la del gat i la palmera,
la València perdedora,
la que paga la Rambleta.

La dels ninots indultats,
la dels qui prenem la metxa,
la dels qui amaguem la mà,
la dels qui llancem la pedra.

La València acollidora,
sinagoga i minarete.
Cinc de cada tres persones
són de Cuenca o Albacete.

Ortifus riu amb l'Ovidi
en una foto del Flaco.
La Poliakoff que s'ho mira
diu al Monleón: "¿Nos vamos? ¡Vámonos!"

València la d'Amparito
la filla del mestre...
La del Titi i Ximo Bayo,
la Piquer i Marc Granell,
Nino Bravo i Obrint Pas,
Inhumanos i Estellés.

La de Blanquita i Paquito
Paquito el Xocolatero…

No debía de quererte
No debía de quererte
Y sin embargo...
T'estime, T'estimo, t'estim,
I love you, Ti amo, Je t'aime.

València del Caloret,
València del Camí Fondo,
Hi ha una cançó a Natzaret
que Fuster balla amb Lizondo.

València desperta encesa
que t'ho reclama el meu cant!
lliura't d'aquesta peresa
que és hora de fer-nos grans.

Borja Penalba i Mirèia Vives

DIA 2: 'ASSUMIRÀS LA VEU D'UN POBLE'

Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl∙labes,
de fer‐te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

 Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

 

Vicent Andrés Estellés