Per Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Trenta anys després de la seva mort.
Cants de galls esquinçaven,
des d'una llunyania
d'incerts llums tremolosos,
els palaus de l'aranya,
l'estesa nit. Venia
a poc a poc aquella
buidor tan despullada
de la pluja. Peus d’arbres
penitents trepitjaven,
en processó parada,
antics luxes de boscos
recordats. Lentes boques
fressaven sense pausa,
malson endins. Nosaltres
et miràvem encara,
dura sofrença closa
en el no-res, i et dúiem,
sota feixugues voltes
del després, enllà d'amples,
cruels, llarguíssims cercles
de temps mort, a l'estança
on ulls de fred et guarden.
Cants de galls esquinçaven,
des d'una llunyania
d'incerts llums tremolosos,
els palaus de l'aranya,
l'estesa nit. Venia
a poc a poc aquella
buidor tan despullada
de la pluja. Peus d’arbres
penitents trepitjaven,
en processó parada,
antics luxes de boscos
recordats. Lentes boques
fressaven sense pausa,
malson endins. Nosaltres
et miràvem encara,
dura sofrença closa
en el no-res, i et dúiem,
sota feixugues voltes
del després, enllà d'amples,
cruels, llarguíssims cercles
de temps mort, a l'estança
on ulls de fred et guarden.
Salvador Espriu
No comments:
Post a Comment